Brussel·les
El dissabte 7 de març de 2009 més de deu mil catalans vam anar fins a Brussel·les sota el mateix clam: “Volem l’Estat Propi”. L’èxit de la convocatòria i del procés que va fer-la possible va posar en evidència el que molts ja sabíem i el que alguns interessats intenten deslegitimar. L’independentisme català va guanyant dia sí dia també espais fins fa uns anys inimaginables i només així s’entén que, a hores d’ara, sigui un debat candent en la societat civil i encara tímid entre la nostra classe política, sempre més amb l’ull pendent de les majories de Madrid que no pas amb l’orella posada als carrers dels pobles i de les ciutats de Catalunya. Per això no és estrany que la societat civil, la gent del carrer, hàgim recuperat les regnes del nostre futur.
Consultes
El passat diumenge 25 d’abril es va celebrar la tercera onada de consultes sobre la independència de la nació catalana en més de 200 municipis del nostre país. La consulta que es va fer a Arenys de Munt el ja llunyà però memorable 13 de setembre de 2009 va originar un moviment netament democràtic, transversal i cívic que ha aconseguit estendre’s arreu del Principat com una taca d’oli i que, a hores d’ara, ja ha possibilitat que gairebé mig milió de catalans s’hagin pronunciat sobre si “està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de ple dret dins el conjunt de la Unió Europea?” (amb algunes variants terminològiques en funció de cada municipi). Una crida a la participació democràtica davant una qüestió que afecta el conjunt de la població de Catalunya (a les Illes Balears sembla que també es comença a caminar per aquest sender).
Només l’anormalitat democràtica que representa tot el procés (la lliure participació directa dels ciutadans a l’hora de dipositat el vot a l’urna personalment, el fet que estigui avalat per observadors internacionals, la transparència en l’escrutini de vots fet a porta oberta, el rigor, el voluntarisme de milers de persones que s’hi han bolcat…) ja el justifica, més si es fa en un Estat amb greus deficiències democràtiques i massa tics autoritaris que semblen més el reflex de l’Europa caduca i malalta de la segona meitat del segle XX que no pas una societat democràtica, occidental, de ple segle XXI. El sentit últim, però, de tot aquest moviment rau en un únic fet que hauria de ser programàtic en els partits polítics que es presentin a les properes eleccions al Parlament de Catalunya: la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya durant la propera legislatura. Sigui per la voluntat política dels nostres representants o bé per la voluntat social a través d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), o, en últim cas, per la confluència d’ambdues.
Ginebra, 8 de maig de 2010
Tot just un any i dos mesos després de la manifestació a Brussel·les, el panorama del nostre país ha evolucionat a un ritme incansable però ferm a cada passa. L’esperit de Brussel·les és, segurament, l’inspirador i l’instigador d’una voluntat cada vegada més palpable al carrer. D’un moviment que està fent evolucionar i redefinir el catalanisme polític ancorat encara, segons com, en fórmules heretades del segle XIX que ja han tocat sostre (llegeixi’s pactes a Madrid de l’índole que es vulgui).
Ara hi ha una majoria social creixent que ja ha trencat i desconnectat, sentimentalment podríem dir, qualsevol lligam amb l’estat espanyol. Un independentisme madur i basat en arguments més pragmàtics i reals, que no vol dir deixar de banda el passat, i que té la capacitat suficient com per mobilitzar-se i mobilitzar la societat catalana en tot el seu conjunt cap a un projecte polític triat per tots els que viuen i treballen a Catalunya, al marge de la postura que cadascú pugui tindre sobre aquesta qüestió.
És per aquest motiu que la tasca de Deumil.cat no es va acabar a Brussel·les ni amb la fallida ILP sobre la independència de Catalunya que la Mesa del Parlament (que tenia majoria sobiranista per a fer-ho) no va admetre a tràmit per al debat posterior en considerar-la inconstitucional. Necessitem una dimensió internacional que amplifiqui la nostra reivindicació nacional (que ara per ara hauria de ser una i aglutinadora) i la defensi. És a dir, hem d’internacionalitzar el conflicte amb l’estat espanyol i aconseguir un full de ruta arbitrat per la resta de països, que són els que al final han de legitimar i reconèixer la creació de l’Estat Català. Per això l’any passat vam anar a fer sentir la nostra veu als carrers de la capital que acull una de les seus del Parlament Europeu. Finalment, ha arribat l’hora de fer-ho al fòrum de les nacions lliures, l’ONU, i així revalidar el mític discurs de Pau Casals. El proper 8 de maig de 2010 milers de catalans tornarem a travessar les nostres fronteres (les mentals i les administratives) per anar, aquest cop, cap a Ginebra. Amb el mateix esperit i el mateix clam de fa un any: Volem l’Estat Propi.
Filed under: Opinió | Etiquetat: Autodeterminació, crida ciutadana, delegació territorial, deumil.cat, Ginebra, nació catalana, ONU, Països Catalans, Parlament europeu, societat civil | Deixa un Comentari »


























